Hui m’he tornat a topar amb el feixisme. Bé, amb l’autoritarisme —que és l’os dur d’eixe monstre. Els acadèmics s’empenyen a recordar-nos que no és exactament el mateix. Però s’assemblen tant…
No cal posar noms ni contextos. Només vinc a traure fums i a quadrar quatre idees. Ni més ni menys.
M’havien advertit que a esta persona —codename: l’autoritari— li agrada sentir-se escoltat, reverenciat fins i tot. I ho he pogut comprovar. Parla de tot, inclús del que no sap. Em costa posar exemples sense revelar massa, però una mostra sí que puc donar: ha nomenat algú per fer una tasca, en este cas una dona, i s’hi abalança verbalment cada vegada que ella obri la boca: diguem que matitza. La interromp, la desautoritza, li retalla l’espai. Un exemplar per guardar en formol en el museu del mansplainer.
Però ell no és el centre de la meua reflexió. Ell és només el dit que apunta la lluna. El que de veritat em cou és l’autoritarisme mateix, eixa estructura que només funciona si, a més d’un autoritari, hi ha també uns autoritzadors. Perquè l’autoritarisme no camina sol: necessita silencis, mirades cap a un altre costat, persones descafeïnades, personatges interessats… o tota l’escala de grisos. Necessita un sèquit que, o bé calla, o bé valida amb entusiasme el discurs i l’actitud del capità de la filà. («Fullequip», amb somriure, copa i puro.)
I és aquest seguici el que realment em descol·loca. Perquè funcionen com una guàrdia pretoriana zombi. Perquè no són conscients del mal que fan o, directament, perquè dins del nostre món capitalista, de les lògiques de «salvese quien pueda», no ho pensen… o no es poden permetre pensar-s’ho i després mirar les criatures als ulls.
Aleshores, la pregunta inevitable: com s’atura un autoritari? No tinc la resposta. Supose que, com tot, és qüestió de números. Potser depén de la mà que et toque. I si per eixes mans —les de la subalternitat— no passen ni els asos ni les manilles, el truc és impossible. L’autoritari sempre juga amb cartes marcades. (Les metàfores del truc són una veta d’or; seguiré excavant… continue.)
Malgrat tot, hi ha consol. Hem vist partides guanyades amb un envit inesperat. Hem vist com, quan menys t’ho esperes, alguna veu trenca el silenci còmplice, alguna dignitat s’alça i algú recorda que no hem vingut al món per agenollar-nos. Vaja… que sempre pots tindre lligat encara que no vajes de mà.
I potser, només potser, ahí comença la derrota del poderós de fireta.