Quan es parla de postveritat, es dóna per entés que hi hagué una etapa prèvia de veritat (sense prefixos). No és una afirmació innocent. Implica atribuir als nostres avantpassats una honestedat informativa de la qual no tenim massa proves.
La veritat no ha sigut mai majoritària.
Hui, per fi (ho dic en certa ilusió), tot és sospitós: fake news, bots que discuteixen entre ells, vídeos generats per intel·ligència artificial (on gent que no existeix diu coses que mai no ha pensat).
I ací convé aturar-se i assumir una idea: ni les notícies ni els documentals han sigut mai la realitat (el lector estarà pensant: Catarroja descoberta… ja ho sé… però sembla que «hay que decirlo más«). Convenim que no és cap defecte recent ni una degeneració causada per les xarxes socials o la IA: És una condició estructural (humana, potser).
El documental (en totes les seues formes) n’és un exemple meravellós: per definició, trenca la realitat per recompondre-la. Perquè el documental, per la seua pròpia naturalesa, no és la realitat, sinó una modificació seleccionada d’esta. I no és cap novetat postmoderna ni un subproducte de TikTok: això va passar ahir, hui i (alerta d’espòiler) també demà.
La realitat no es registra, s’edita
Explicava Bill Nichols que el documental no és un gènere innocent, sinó una caixa d’eines. I, com tota caixa d’eines, servix tant per a construir una casa com per a trencar un vidre.
Nichols identificava diversos modes de representació del documental. No són etiquetes neutres: són maneres concretes de donar forma (i sentit) a la realitat. I potser val la pena dedicar uns minutets a vore com es construïx eixa (no) realitat.
Quan la realitat es posa intensa
El mode poètic no t’explica què passa, sinó com hauries de sentir-te. Ací la realitat és fragmentada, rítmica, evocadora. Un exemple clàssic és Pluja (1929), de Joris Ivens: no aprens res sobre Amsterdam, però en surts convençut que la pluja és una experiència espiritual.
Molt honest, això sí: no fingeix objectivitat. Manipula obertament les emocions, com un poeta amb càmera.
La veu que tot ho sap (i tot ho decidix)
Mode expositiu: Ací entra la famosa Veu de Déu. Aquella narració greu que sembla dir no penses, ja ho faig jo per tu. Documentals de guerra, natura o història han utilitzat este mode per a construir arguments que semblen evidències. Encara recorde l’enscandol amb Fèlix Rodríguez de la Fuente, que posava la seua veu i el seu talent cinematografic al servei d’una mentida piodosa.
El risc deixa veu que tot ho sap és que passe el temps… El que ahir era patriòtic hui pot sonar a naftalina. Els documentals de Frank Capra, Here is Germany (per exemple) durant la Segona Guerra Mundial en són un bon exemple: una Amèrica unida, blanca i sense conflictes interns. Realitat? Bé, una versió molt concreta d’ella. (Why We Fight)
La gran mentida de la invisibilitat
El més trampós d’estos recursos és el mode observacional: Este és el preferit de qui diu jo només observe. Càmera a l’espatla, sense narrador, sense música. Pura realitat. O això diu.
Pot existir una càmera que no altere allò que filma? La resposta és no.
Grey Gardens (1975) un documental fascinant on no queda clar si els directors, Albert i David Maysles documenten una realitat o contribuïxen activament a exposar una fragilitat. Crec que paga la pena vore este documental, o el més recent Muchos hijos un mono y un castillo (2017) que és més lleugera i per al cas… fa el mateix.
Jo, personalment, posaria damunt la taula El triomf de la voluntat (1935), de Leni Riefenstahl. Un cas paradigmàtic: un dels documentals observacionals més “nets” de la història és, irònicament, propaganda nazi. Tot sembla espontani perquè tot estava prèviament pensat, dissenyat i coreografiat per a la càmera. L’exemple perfecte de fins a quin punt l’estil que pretén no intervenir pot acabar sent el més manipulador de tots. (I, per cert, algun dia haurem de parlar amb calma de l’escena de Star Wars muntada a ritme i imatge d’este documental, perquè la història del cinema també està plena d’herències incòmodes.)
Quan el cineasta deixa de fer veure que no hi és
En el mode participatiu el documental fa un acte de sinceritat: admet que hi ha algú darrere la càmera. Entrevistes, diàleg, confrontació. El cineasta esdevé personatge, investigador o provocador.
Cinc condicions (2003) de Lars von Trier i Jorguen Leth és el documental perfecte per il·lustrar esta manera de fer. Però també ho és per concloure açò (a falta de millor nom) de huí. Ja ho voreu perquè ens recorda una veritat fonamental: la realitat filmada no existix sense relació humana. Cada pregunta modela la resposta. Cada silenci, també.
A la fi…
La conclusió pot ser que el que canvia no és la voluntat de manipular, sinó les eines i la velocitat. Que no és cosa menuda, però això ja és un altra cosa.
Potser no calia este recordatori.
Però és que l’altre dia, en una comissió, algú em va interrompre per a puntualitzar «en tu opinión»… home clar… A estes altures… com si no fora prou evident que, quan algú obri la boca, el que ix és la seua opinió. També quan parla amb veu greu, també quan porta gràfiques, també quan ho diu un documental amb música lenta i imatges ben enquadrades. El problema no és que siguen opinions, sinó que encara hi haja qui les confonga amb revelacions objectives. I potser, al capdavall, de tot això anava el text: no de negar les opinions, sinó d’aprendre, d’una vegada, a reconéixer-les. Fins i tot (o sobretot) quan venen disfressades de realitat.
Ah… i de passada… reivindicar que poseu la mirada sobre obres que no estan als catàlegs de les plataformes i que són fonamentals.