Anem a parlar de Mamdani… de veres, però haig de passar per Springfield primer.
The Simpsons és eixe espill concau on mirar-nos. Paròdia de la vida, sí. Però també manual d’instruccions del món modern.
En el capítol “Mr. Plow”, Homer es queda sense cotxe durant una gran tempesta de neu i decideix comprar una màquina llevaneu. Naix així Mister Quitanieves. Homer es fa amb tots els clients (amb el millor jingle dels simpsons amb permís del Canyonero). De sobte, és el magnat de la neu de Springfield.
Però Springfield és capitalisme en enèsima destil·lació. I el capitalisme té una llei senzilla: si el teu veí guanya diners, tu també en vols. Així apareix Barney amb una camioneta més gran. Ai… la competència. Més potència. Més múscul. Més Amèrica, en resum.
I així tenim una guerra de llevaneus. Guerra freda, si em deixeu fer el joc de paraules. Al final Homer rescata Barney d’una muntanya i tot torna al seu lloc. Springfield sempre torna al seu lloc. El reconfortant statu quo.
I ara saltem a la realitat. O al que més s’hi assembla.
Resulta que el perillós socialista Zohran Mamdani ha provocat escàndol a New York City. El crim és greu. Gravíssim, segons alguns. El seu pla durant una tempesta de neu ha estat reforçar un programa municipal per contractar veïns de la ciutat perquè netegen carrers, escales i voreres.
La perversió arriba després: pagar-los millor.
El salari del programa ha passat d’uns 19 dòlars l’hora a uns 30 dolars. I ha passat una cosa inesperada: la gent s’hi ha apuntat. En menys d’un dia, més de 1.400 persones treballant traient neu. Carrers nets. Problema resolt. Es veu que la gent si paguen be sí vol treballar.
El “Zohran Mamdani’s radical plan” consisteix, bàsicament, a utilitzar diners públics per pagar ciutadans de la ciutat perquè ajuden la seua pròpia ciutat. Per cert no és tant diferent de les dones (sí sempre elles) netejant el seu trocet de carrer com als nostre pobles.
En poques paraules: la pasta dels impostos de Nova York per a la gent de Nova York, que la cobra, la gasta i la fa circular a Nova York.
I de postres un dolcet: els capitalistes bramen.
Que bramen… Quin menú!