La pressió ciutadana és l’única via per frenar la complicitat amb un genocidi. Les mobilitzacions estudiantils d’ahir expliquen les victòries socials d’avui.
Fa quasi dos anys, el maig de 2024, un grup d’estudiants de la UPV, pioners en aquell moment, va acampar al voltant de l’Àgora. Era un temps d’immobilitat i desconcert: molts estàvem en estat de xoc davant el que estava passant. La situació no semblava avançar i sorprenia que la societat no mostrara una resposta unànime. Ja aleshores la paraula genocidi ressonava amb força.
Després, els esdeveniments es precipitaren. Els estudiants decidiren traslladar l’acampada a la zona on s’havia de celebrar el Fòrum d’Ocupació. La resposta no es va fer esperar: set furgons de la policia espanyola i desenes d’antiavalots van entrar al campus amb el permís del rector. Aquella imatge de policies dins de la universitat, que molts encara tenim gravada, va fer saltar totes les alarmes i va acabar amb la suspensió del Fòrum d’Ocupació.
No hi hagué enfrontaments violents, però el missatge institucional fou clar: les protestes no eren benvingudes.
Un canvi de cicle
Fa només uns dies, la pressió de les manifestacions ha tornat a fer efecte: s’ha suspés l’última etapa de la Vuelta. Hui, vuit de cada deu valencians consideren que el que ocorre és, efectivament, un genocidi. L’opinió pública celebra que la negativa dels organitzadors de la Vuelta a expulsar l’equip ciclista de l’amic de Netanyahu haja acabat amb la cancel·lació de l’esdeveniment. Fins i tot el govern de l’Estat —probablement per intentar capitalitzar aquest sentiment col·lectiu— ha aplaudit les mobilitzacions en favor dels drets humans.
Però en aquell moment les reaccions foren molt diferents. Alguns treballadors de la universitat criticaren durament les protestes, com si es tractara d’un caprici d’uns xiquets malcriats i no d’una denúncia davant crims de guerra. El rector, flanquejat pels vicerrectors i fins i tot pel seu rival electoral, va donar una roda de premsa per mostrar unitat institucional.
La resposta de la UPV va ser criminalitzar el moviment i imputar als estudiants més de 50.000 euros en danys al patrimoni universitari. No es va arribar a l’extrem de qualificar-los de “yihadistes” o “etarres”, com hem sentit en alguns sectors aquests dies, però el missatge era el mateix: deslegitimar la protesta.
Des d’aleshores, el Fòrum d’Ocupació es fa dins d’un recinte tancat i protegit per evitar noves mobilitzacions en contra d’empreses com BP, HP, Santander o Airbus.
Una lliçó vigent
El temps ha posat cadascú al seu lloc: aquella mobilització era legítima i justa.
La pressió social —o el canvi de mentalitat que molts hem viscut— ha forçat el rectorat a obrir relacions amb universitats palestines. I aconseguirem, tard o d’hora, que es retiren les subvencions i es trenquen els acords de col·laboració amb institucions vinculades a la masacre.
Mentrestant, ha nascut el node de UPV x Palestina dins de la Xarxa Universitària per Palestina, i companys de despatx, departament i centre s’han tancat a La Nau per exigir que les institucions siguen coherents amb els drets humans.
Perquè el món no va començar el 7 d’octubre de 2024, ni tampoc el dia que es va suspendre la Vuelta: la memòria importa, i cada pas —les acampades, les assemblees, les càrregues i les victòries— és part del camí que ens ha portat fins ací.