Categoría: Sin categoría

Fa uns dies la Casa Blanca, la dels EUA, ha començat a publicar en les seues xarxes una mena de mashups o remix. Barregen imatges reals amb imatges de ficció. 60 milions de visites a hores d’ara, una més?
Habermass plora.

El mètode és simple però efectiu: agafar clips de pel·lícules, videojocs i memes d’internet, posar música èpica (en este cas la música psicotrònera de Mortal Kombat) i convertir-ho en propaganda de guerra.

En resum, la dreta que durant anys no sabia fer memes ha descobert finalment la gran innovació comunicativa del segle: PROPAGANDA REMIX. I, clar, en mans de l’autoritarisme no és el mateix que en mans de la crítica social. No. Mai. Anys enrere, sembla una altra vida, alguns érem activistes del fair use.

El mecanisme és subtil però no sofisticat: barrejar herois i anti-herois de la cultura pop, de guerrers medievals a superherois, assassins professionals o personatges d’anime (això sí, tots homes blancs heterosexuals) fins que tot plegat es dissol en una única idea molt sofisticada: la dominació mola moltíssim.

No importa massa si el personatge és moralment ambigu, psicòpata o literalment el dolent de la història. El que compta és el moment en què algú imposa poder amb cara intensa i música dramàtica.

Segons aquesta lògica (que funciona més del que sembla a primera vista), si un muntatge et fa sentir que el poder brutal és èpic, aleshores també et pot semblar èpic qualsevol projecte militar real que aparega associat a aquestes imatges. La política exterior es converteix així en una extensió natural del tràiler d’una pel·lícula d’acció.

L’anàlisi és bastant clara: aquesta propaganda funciona perquè explota impulsos emocionals molt bàsics. Moments de força, dominació i victòria que, convenientment descontextualitzats, fan que qualsevol cosa semble heroica, fins i tot accions que, fora del muntatge, potser semblarien molt menys glorioses.

De fet, així és com han funcionat sempre moltes pel·lícules de guerra: històries que en realitat no són sobre la guerra, però que acaben associades a la guerra, a major glòria de l’aparell militar. Maverick o el que siga. A ningú hauria de sorprendre que aquestes pel·lícules mobilitzen recursos humans i materials de l’exèrcit per fer-se. I ara, simplement, toca cobrar els guanys.

En definitiva, la propaganda del segle XXI ja no necessita grans discursos ideològics. Amb quatre memes, uns quants herois masculins enfadats i música èpica ja tens un relat geopolític complet.

És bastant patètic.

Pathos per a tothom.

Hui m’he tornat a topar amb el feixisme. Bé, amb l’autoritarisme —que és l’os dur d’eixe monstre. Els acadèmics s’empenyen a recordar-nos que no és exactament el mateix. Però s’assemblen tant…

No cal posar noms ni contextos. Només vinc a traure fums i a quadrar quatre idees. Ni més ni menys.

M’havien advertit que a esta persona —codename: l’autoritari— li agrada sentir-se escoltat, reverenciat fins i tot. I ho he pogut comprovar. Parla de tot, inclús del que no sap. Em costa posar exemples sense revelar massa, però una mostra sí que puc donar: ha nomenat algú per fer una tasca, en este cas una dona, i s’hi abalança verbalment cada vegada que ella obri la boca: diguem que matitza. La interromp, la desautoritza, li retalla l’espai. Un exemplar per guardar en formol en el museu del mansplainer.

Però ell no és el centre de la meua reflexió. Ell és només el dit que apunta la lluna. El que de veritat em cou és l’autoritarisme mateix, eixa estructura que només funciona si, a més d’un autoritari, hi ha també uns autoritzadors. Perquè l’autoritarisme no camina sol: necessita silencis, mirades cap a un altre costat, persones descafeïnades, personatges interessats… o tota l’escala de grisos. Necessita un sèquit que, o bé calla, o bé valida amb entusiasme el discurs i l’actitud del capità de la filà. («Fullequip», amb somriure, copa i puro.)

I és aquest seguici el que realment em descol·loca. Perquè funcionen com una guàrdia pretoriana zombi. Perquè no són conscients del mal que fan o, directament, perquè dins del nostre món capitalista, de les lògiques de «salvese quien pueda», no ho pensen… o no es poden permetre pensar-s’ho i després mirar les criatures als ulls.

Aleshores, la pregunta inevitable: com s’atura un autoritari? No tinc la resposta. Supose que, com tot, és qüestió de números. Potser depén de la mà que et toque. I si per eixes mans —les de la subalternitat— no passen ni els asos ni les manilles, el truc és impossible. L’autoritari sempre juga amb cartes marcades. (Les metàfores del truc són una veta d’or; seguiré excavant… continue.)

Malgrat tot, hi ha consol. Hem vist partides guanyades amb un envit inesperat. Hem vist com, quan menys t’ho esperes, alguna veu trenca el silenci còmplice, alguna dignitat s’alça i algú recorda que no hem vingut al món per agenollar-nos. Vaja… que sempre pots tindre lligat encara que no vajes de mà.

I potser, només potser, ahí comença la derrota del poderós de fireta.

Hi ha moments en què una institució es retrata, no tant per les decisions que pren com per com tracta les veus que discrepen: En l’últim Consell de Govern de la UPV se’ns va insultar, interrompre i censurar.
I no, no és una anècdota: és un diagnòstic. Allò que hauria de ser un espai de debat, de contrast d’idees i de deliberació col·lectiva s’ha convertit en un escenari d’autoritarisme i menyspreu.

Com deia Chomsky, quan el poder es queda sense arguments, recorre al silenci, la desqualificació o la burla. I mira, exactament això. No cal entrar en tots els detalls —algunes persones (que no totes, ni les que caldria) han demanat disculpes. Bé.

Però el fons és un altre: cap càrrec està per damunt de les normes.
Les normes limiten el poder i el fan legítim. Han de ser instrument de justícia, no una eina de dominació. No?

I, tanmateix, els fets parlen per si sols.
El rector em va tallar la paraula sense cap raó en múltiples ocasions, em va dir que deia “tonteries”, i quan li vaig demanar explicacions a la següent sessió, va negar els fets…
Mala sort: estava gravat.
Al remat va decidir reafirmar-se: “Pues si está grabado, estupendo, serían tonterías” Una oportunitat perduda, supose.

Segur que, de vegades, podem resultar “sorollosos”; potser sovint sonem a reggaeton i no ens entenen.
Toquem les castanyes, i fan cloc, cloc…
Però, de vegades, l’estrèpit més gran és el silenci que ens intenten imposar.

Vaig acabant la meua intervenció, que m’han dit que “siga breu”…
Si el silenci és el seu argument, ja han perdut el debat. Podran tancar-nos els micros, però no poden tancar-nos la boca.

Ells tenen la cadira, però nosaltres tenim la veu.
🎤 Mic drop!

OPINIÓ | «Per a la universitat, no n’hi ha prou amb condemnar ‘el genocidi’ i continuar com si res. Eixa ambigüitat, condemnar amb una mà mentre amb l’altra se signen convenis, és intolerable. És postureig moral.»

ARTICLE COMPLET: https://www.diarilaveu.cat/societat/gaza-leta-i-la-coherencia-608787/