Set de cada deu persones al món occidental es defineixen com a “classe mitjana”. Una majoria social que, tot i viure sovint amb salaris estancats, precarietat i deutes, prefereix imaginar-se al mig. És una il·lusió de classe funcional al sistema: si et creus classe mitjana, no et revoltes.
Aquesta gent treballa més hores de les que voldria, paga una hipoteca eterna per un pis que no pot vendre i un cotxe que s’esgota abans d’acabar de pagar-lo. Viu endeutada, però s’imagina estable. És el triomf del relat sobre la realitat: una classe baixa que pensa, vota i consumeix com si ja haguera ascendit.
Un país que ha perdut el sentit de la seua pròpia realitat.
Nosaltres, els valencians, som una versió col·lectiva d’això. Creiem viure en un país ric, modern… la tercera capital d’Espanya (quasi res)… una idea decimonònica de quan el port exportava tones de taronja al món. Però les dades, tossudes, ens expliquen una història de subalternitat política. Som, en essència, una classe treballadora que s’ha cregut burgesa… i ara el port, ampliat i ampliant-se, importa milions de tones de coses prescindibles.
Encara repetim el mite del “país fèrtil” mentre el nostre PIB per habitant es manté per sota del 85% de la mitjana estatal, i el finançament autonòmic continua sent dels més baixos de tot l’Estat. Vixca, vixca, vixca!
En altres temps, el País Valencià fou un territori de consciència col·lectiva. D’Alcoi a Sagunt, la classe treballadora defensava la dignitat del treball i l’autonomia del país. Hui, cautivo y desarmado el sentiment identitari valencià, ha quedat reduït a folklore o marca turística, segons d’on vinga vosté, i el de classe… soterrat per tones de formigó i criptonteria.
Sense consciència de classe no hi haurà consciència de país.
A dos dies del nostre (col·lectiu) donisiac natalici hem de pensar que si volem recuperar la sobirania —econòmica, cultural i política—, haurem de començar per mirar-nos sense maquillatge: reconéixer que som un poble treballador i empobrit…
Però encara viu. No oblidem el repàs que els hem pegat en la consulta de la llengua base.
Només quan deixem de creure que som “classe mitjana” i acceptem que som “classe en lluita”, els de la corbella, podrem tornar a ser sobirans del nostre futur.