Hi ha moments en què una institució es retrata, no tant per les decisions que pren com per com tracta les veus que discrepen: En l’últim Consell de Govern de la UPV se’ns va insultar, interrompre i censurar.
I no, no és una anècdota: és un diagnòstic. Allò que hauria de ser un espai de debat, de contrast d’idees i de deliberació col·lectiva s’ha convertit en un escenari d’autoritarisme i menyspreu.
Com deia Chomsky, quan el poder es queda sense arguments, recorre al silenci, la desqualificació o la burla. I mira, exactament això. No cal entrar en tots els detalls —algunes persones (que no totes, ni les que caldria) han demanat disculpes. Bé.
Però el fons és un altre: cap càrrec està per damunt de les normes.
Les normes limiten el poder i el fan legítim. Han de ser instrument de justícia, no una eina de dominació. No?
I, tanmateix, els fets parlen per si sols.
El rector em va tallar la paraula sense cap raó en múltiples ocasions, em va dir que deia “tonteries”, i quan li vaig demanar explicacions a la següent sessió, va negar els fets…
Mala sort: estava gravat.
Al remat va decidir reafirmar-se: “Pues si está grabado, estupendo, serían tonterías” Una oportunitat perduda, supose.
Segur que, de vegades, podem resultar “sorollosos”; potser sovint sonem a reggaeton i no ens entenen.
Toquem les castanyes, i fan cloc, cloc…
Però, de vegades, l’estrèpit més gran és el silenci que ens intenten imposar.
Vaig acabant la meua intervenció, que m’han dit que “siga breu”…
Si el silenci és el seu argument, ja han perdut el debat. Podran tancar-nos els micros, però no poden tancar-nos la boca.
Ells tenen la cadira, però nosaltres tenim la veu.
🎤 Mic drop!